1. Llengües que fan servir l'alfabet llatí
1.1. Norma general
Com a norma general, comprovem la forma gràfica dels noms propis procedents de llengües d'alfabet llatí i, un cop contrastada, la registrem sense fer-hi adaptacions (tret dels casos recollits als criteris de traducció).
En casos dubtosos, recorrem a l'assessorament de l'Oficina d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans i en fem una entrada a l'ésAdir.
1.2. Topònims
En el cas dels topònims de fora del domini lingüístic català, seguim els criteris establerts a Topònims no catalans.
Triem la forma original o una d'adaptada tenint en compte, en cada cas concret, els diferents factors que hi intervenen: la tradició en català registrada als diversos repertoris enciclopèdics, l'ús actual, la possibilitat que una tria determinada en dificulti la identificació, etc. Per tant, el fet que desestimem una forma concreta no vol dir que sigui una forma incorrecta (sovint és la denominació oficial en la llengua original, diferent de la tradicional en català).
1.3. Noms de persona contemporanis
En el cas de noms de persona contemporanis que ens arriben amb vacil·lacions gràfiques, d'acord amb el manual d'ús del llibre d'estil donem preferència a la forma triada pel mateix interessat, sempre que ens consti o sigui possible deduir-la (publicacions seves, blogs, perfils personals en xarxes socials, etc.).
1.4. Simplificació de caràcters especials
Hi ha alguns noms propis amb caràcters especials que, per necessitats tècniques i pràctiques, solem escriure aplicant-hi una simplificació tipogràfica, tal com habitualment es divulguen a la majoria de mitjans de comunicació internacionals.
Així, d'una banda, solem prescindir d'algunes titlles o accents diacrítics que no formen part dels nostres teclats convencionals i, de l'altra, optem per caràcters equivalents en casos com la ß de l'alemany (que reproduïm amb ss), la ł del polonès (l), la æ del danès (ae), la ć o la š del serbocroat (c, s) o la ð i la þ de l'islandès (d, th), per exemple. No obstant això, dins el text de les entrades de l'ésAdir recollim també les grafies originals, que caldrà tenir en compte especialment per la incidència que poden tenir en la pronunciació.
La tria definitiva entre una grafia més fidel a l'original o una de més simplificada dependrà en última instància de les convencions internes i de les possibilitats tècniques que hi hagi en cada moment per als diversos formats, actuals i futurs, dels nostres mitjans: subtítols a la televisió, pàgines web, xarxes socials, etc.
2. Llengües que no fan servir l'alfabet llatí
2.1. Transliteració / transcripció
Per escriure noms propis procedents de llengües que no fan servir l'alfabet llatí, seguim el sistema que apliquen la gran majoria dels mitjans de comunicació internacionals: per evitar els problemes del sistema de transliteració (sovint amb diacrítics difícils de reproduir gràficament i d'identificar fonèticament), optem per la transcripció gràfica (adaptant l'escriptura dels noms per facilitar-ne la lectura).
2.2. Rus, ucraïnès i bielorús
Com a norma general, fem una transcripció gràfica en català del rus, l'ucraïnès i el bielorús, que originàriament s'escriuen en alfabet ciríl·lic.
En el cas dels topònims, seguim les orientacions establertes a Topònims no catalans.
En el cas dels noms de persona contemporanis, tenim en compte també la forma en alfabet llatí triada pel mateix interessat en els usos internacionals, sempre que ens consti la seva preferència o sigui possible deduir-la (publicacions seves, blogs, perfils personals en xarxes socials, etc.). D'acord amb l'Institut d'Estudis Catalans, respectem especialment les formes d'ús internacional adoptades per persones nacionalitzades o residents en països en què fan servir l'alfabet llatí (Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració de noms russos al català, p. 75, apartat e, segon paràgraf).
2.3. Llengües que fan servir altres alfabets
Pel que fa a la resta de llengües que no fan servir l'alfabet llatí (com ara el búlgar, el georgià, l'àrab, l'hebreu, el xinès, el japonès o el grec), optem preferentment per reproduir les formes gràfiques més esteses internacionalment, respectant sempre aquells casos en què ja hi ha una forma consolidada en català.
Cal tenir en compte que en molts casos el país d'origen ja ofereix una romanització oficial de la toponímia, que segons la recomanació del Grup d'Experts de les Nacions Unides en Noms Geogràfics és la preferent per evitar que els noms tinguin múltiples formes gràfiques que en dificultin la identificació.
