Hi ha topònims (noms de lloc) de fora de l'àmbit lingüístic de la llengua catalana que tenen una forma tradicional en català d'ús generalitzat (com Londres o Saragossa) i n'hi ha que no (Montecarlo o Ciudad Real, per exemple).
1. Norma general
1.1. Si el topònim en qüestió té una forma tradicional en català amb un ús consolidat, fem servir aquesta forma; si no en té, optem per la forma oficial o d'ús internacional. Obres de referència: Nomenclàtor mundial i Enciclopèdia.cat.
1.2. Si es tracta d'un nom procedent d'una llengua que no fa servir l'alfabet llatí, hi apliquem el criteri de transcripció gràfica corresponent.
2. Topònims amb doble denominació
Si no disposem d'una forma tradicional en català amb un ús consolidat, apliquem aquests criteris:
2.1. Si les dues denominacions són oficials, donem preferència a la forma local o pròpia (a més d'oficial) del territori en els contextos comunicatius en què només fem servir un dels noms.
És el cas, per exemple, dels municipis del País Basc i de Navarra amb doble denominació oficial, en què optem preferentment per les formes basques.
Quan la forma oficial en la llengua local té un ús poc consolidat en el mateix territori, o una difusió poc significativa en català, com a mitjans de comunicació optem preferentment per utilitzar la denominació més coneguda, tot i que no sigui la forma en la llengua local. En casos dubtosos, recorrem a l'assessorament de l'Oficina d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans i en fem una entrada a l'ésAdir.
2.2. Si només una de les dues denominacions és oficial, la fem servir (d'acord amb la norma general, punt 1).
En el cas dels municipis del País Basc del Nord (també denominat Euskadi Nord o Iparralde), a l'estat francès, optem preferentment per les formes basques, tenint en compte que són grafies consolidades en el mateix territori i que ja tenen una difusió important en català. En casos dubtosos, recorrem a l'assessorament de l'Oficina d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans i en fem una entrada a l'ésAdir.
