Rus

1. Transliteració i transcripció

1.1. Els noms propis russos presenten un problema especial a l'hora d'escriure'ls i llegir-los en un text en alfabet llatí, perquè la llengua de partida s'escriu en un altre alfabet, el ciríl·lic. Per resoldre aquesta situació, hi ha dues opcions: la transliteració i la transcripció gràfica.

1.2. La transliteració obliga a fer servir diferents signes diacrítics sobre alguns caràcters (š, ŝ, č, ž, etc.). A més, per a un lector no especialitzat en la matèria, els resultats de la transliteració no orienten sobre la pronúncia. Per exemple, caldria tenir en compte que el grafema c (sense diacrític) té el valor fonètic [ts]. Per tant, la conclusió és que, en la pràctica diària de qualsevol mitjà de comunicació, el criteri de la transliteració no és funcional.

1.3. La transcripció gràfica, en canvi, parteix de la pronúncia original i l'adapta a l'escriptura de la llengua d'arribada. Aquest sistema, a diferència de la transliteració, té l'avantatge que permet que qualsevol parlant de llengües llatines pugui llegir i escriure els noms russos amb una certa comoditat. Per contra, té l'inconvenient que un mateix nom apareix escrit de maneres diferents, segons l'ortografia de cada llengua d'arribada (anglès, castellà, francès, català, etc.).

1.4. El 20 de febrer del 2009 vam convocar una Jornada ésAdir per debatre sobre aquesta qüestió. La conclusió a què es va arribar és que, mentre no es consolidi en l'ús internacional un criteri únic de romanitzar els noms russos, als nostres mitjans seguirem, com a norma general, els criteris de transcripció gràfica en català (concretament la Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració de noms russos al català, de l'Institut d'Estudis Catalans, a la qual remetem per a informacions més detallades).

En el cas de noms de persona contemporanis, tenim en compte també la grafia en alfabet llatí triada pel mateix interessat sempre que ens consti la seva preferència o sigui possible deduir-la (publicacions seves, blogs, perfils personals en xarxes socials, etc.). Més informació: Transcripcions gràfiques de noms propis.

Els casos més dubtosos o que considerem excepcions a aquests criteris generals els anem registrant i resolent en entrades específiques a l'ésAdir.

2. Transcripció gràfica del rus al català

3. Equivalències en altres llengües

Com que els noms russos gairebé mai ens arriben escrits directament en alfabet ciríl·lic, sinó transcrits amb l'ortografia d'alguna llengua pont (generalment l'anglès, el francès o el castellà), per transcriure'ls correctament al català caldrà tenir en compte especialment les solucions del quadre següent:

4. Vocalisme

4.1. Un cop identificada la síl·laba tònica en la llengua original, transcrivim els noms russos seguint les regles d'accentuació del català. En un text escrit, cal tenir en compte que, d'acord amb la proposta de l'Institut d'Estudis Catalans, representem amb un accent tancat les vocals tòniques (tret de la a, que sempre el durà obert). Tot i això, dins una locució en llengua catalana és habitual pronunciar algunes d'aquestes vocals com a obertes, d'acord amb la tendència oral espontània del català a l'obertura de moltes e i o en síl·laba tònica.

4.2. Les a i les o àtones es pronuncien de manera diferent segons els diversos dialectes del rus. En estàndard tenen un so semblant a la vocal neutra del català central, però gràficament es respecten les lletres originals (a, o). Això explica que, tret de contextos especials, es recomani llegir-les d'acord amb la grafia (a, o) i sense sotmetre-les a les reduccions pròpies del català central. Exemple: Gorbatxov.

4.3. No fem servir la lletra y, que reproduïm com a i. Exemple: Soiuz (no Soyuz).

4.4. Optem per simplificar a una sola i la combinació ii a final de paraula. Exemple: Txaikovski (no Txaikovskii).

4.5. Quan hi ha vacil·lació entre e i ie, escrivim ie en posició inicial i després de vocal, i e després de consonant. Exemples: Ielena, Ieltsin, Ievgueni, Bassàiev, Selezniov.

4.6. Si partim d'una transcripció al francès, cal recordar que:

4.6.1. La forma ou en català es reduirà a u. Exemple: Ustínov (no Oustinov).

4.6.2. Els finals en -ne han de passar a -n. Exemples: Putin (no Poutine), Borodín (no Borodine).

5. Consonantisme

5.1. El dígraf kh es pronuncia [χ] (jota castellana). Exemple: Mikhaïl, Sàkharov, etc.

5.2. El dígraf zh de les transcripcions angleses es transcriu en català sempre amb una j (també davant e, i), que cal pronunciar com a jota catalana. Exemples: Jirinovski, Jivago, Júkov, Soljenitsin (no Zhirinosvski, Zhivago, Zhukov, Solzhenitsyn).

5.3. Els grups tch francès i ch anglès i castellà es transcriuen com a tx en català. Exemple: Txernomirdin (no Tchernomirdine, Chernomyrdin, Chernomirdin).

5.4. La combinació sx de la transcripció del símbol 27 es pronuncia соm el so llarg que en català resulta del contacte entre s i х en fonètica sintàctica: les xacres. En general se simplifica al so d'una xeix. Exemple: Khrusxov.

5.5. La s és sempre sorda i es dobla (ss) entre vocals. Exemples: Serdiukov, Kassiànov, Vassili.

5.6. El so de la essa sonora es transcriu sempre amb una z. Exemple: Ziugànov.

5.7. El so de la g velar davant e o i es transcriu amb gue o gui. Exemples: Serguei (no Sergei), Guennadi.

5.8. Escrivim sempre k, i no c/qu, d'acord amb la tradició de les transcripcions del rus al català. Exemple: Víktor.

5.9. No escrivim x per a la transcripció del so [ks], ja que l'adaptació a x podria induir a una pronunciació sonora (entre vocals), que no seria correcta. Exemple: Aleksandr.

5.10. Escrivim l·l per a la transcripció gràfica de лл. Exemples: Kiríl·lov, Nabiúl·lina.

6. Topònims

Sempre que un topònim rus té una forma tradicional consolidada en català, la fem servir. Exemple: Moscou. 

Altres llengües