Pronunciació de noms propis1. Criteri general Els noms propis, de persona o de lloc, que no tinguin forma catalana establerta s'han de pronunciar respectant la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Es tracta, a grans trets, d'acostar-se a la pronúncia original partint dels fonemes catalans. En el cas de noms històrics o molt coneguts, tenim també en compte la pronunciació més estesa o ja consolidada socialment. Més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma. 2. Noms de persona i noms de lloc En la pronúncia dels noms de persona actuals, el criteri preferent és com diu el seu nom el mateix interessat. Per saber-ho, consultem aquesta persona o el seu entorn més pròxim, sempre que és possible, així com especialistes, corresponsals i guies de pronúncia. Fem el mateix en casos de grafia vacil·lant: donem preferència a la forma gràfica que fa servir el mateix interessat, com a norma general (més informació). La forma dels noms de lloc no catalans i, per tant, la pronúncia, en molts casos prové de la tradició i el contacte històric, i no depèn només de la forma local actual. En cas de dubte, establim a l' Més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma. 3. Interferències d'altres llengües Evitem, com a norma general, la interferència de terceres llengües (habitualment el castellà o l'anglès) en la pronúncia de paraules no catalanes. Per exemple, evitem l'error de pronunciar en castellà els noms portuguesos o en anglès els noms francesos i alemanys. Més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma. 4. Inventari fonètic Tant les transcripcions fonètiques com els arxius de so de les fitxes de l' Considerem el so [h] un so propi del català, ja que el tenim incorporat en interjeccions d'ús general, com ara ehem o ha ha ha. Prescindim de certs trets secundaris, propis d'algunes llengües (guturalitzacions o nasalitzacions, per exemple). 5. Processos fonològics Les transcripcions i els arxius de so de l' 6. Situació comunicativa Hi ha espais de la nostra programació que, per les seves característiques, demanen una pronunciació dels noms propis no catalans més fidel a l'original. Preveient aquests casos, en algunes entrades de l' Més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma. 7. Vocal neutra Tot i que el dialecte occidental no té el so vocàlic [ə] en el seu inventari, els seus parlants el solen fer servir sense problemes quan pronuncien noms en altres llengües. Per tant, optem per reflectir aquest so a les fitxes de noms propis que l'inclouen i per donar, en aquests casos, una sola indicació de pronúncia als nostres usuaris. El català no té, com altres llengües, consonants sil·làbiques. Per tant, cada síl·laba requereix obligatòriament una vocal que li faci de nucli. Quan el nom no català que transcrivim té una consonant sil·làbica, podem afegir a la transcripció fonètica una vocal de suport [ə] per facilitar-ne la sil·labificació. Per indicar-ne l'origen epentètic, solem marcar-la convencionalment com un superíndex. En aquests casos, i tenint en compte el coneixement de llengües estrangeres de molts usuaris, sempre hi ha la possibilitat de substituir aquesta vocal de suport per la consonant sil·làbica original, si se sap pronunciar. |
la pronúncia preferent en els nostres mitjans, tenint en compte la tradició, la consulta a fonts de referència i el possible procés d'adaptació d'alguns casos al sistema fonològic català.