En registres informals hi ha tendència a fer servir l'analogia en la conjugació d'alguns verbs irregulars amb consonant velar [ɡ] (gràficament, gu). Casos més habituals:
1. Gerundi
Al costat de bevent, rient, caient, en registres informals podem fer servir beguent, riguent, caiguent.
2. Imperatiu
2.1. En la segona persona del plural, al costat de beveu, rieu, moveu, en registres informals podem fer servir begueu, rigueu, mogueu.
2.2. En la primera persona del plural, en registres informals podem prescindir de la consonant velar (gu) en verbs amb infinitiu acabat en ‑ure i -dre: al costat de beguem, coguem, escriguem, moguem, riguem, jaguem, seguem, traguem, molguem, prenguem, venguem, encenguem, entenguem, etc., en registres informals podem fer servir bevem, coem, escrivim, movem, riem, jaiem, seiem, traiem, molem, prenem, venem, encenem, entenem, etc.
3. Infinitiu
3.1. Al costat de poder, voler, valer, haver (infinitius amb la terminació tònica -er), en registres informals podem fer servir poguer, volguer, valguer, haguer.
3.2. En el cas de caber i saber, en registres informals la consonant velar (gu) de l'infinitiu (capiguer, sapiguer) es pot estendre també a altres temps verbals, com el participi (capigut, sapigut, al costat de cabut, sabut) o l'imperfet de subjuntiu (capigués, sapigués, etc., al costat de cabés, sabés, etc.).
