 apuntar (a)
Verb amb usos transitius i intransitius. Recull de casos que solen presentar dubtes: 1. En el sentit de "dirigir una arma cap a un objectiu", sol anar acompanyat d'un complement directe (què apuntem: una pistola, un ganivet, etc.) i d'un complement de destinació (a on apuntem): El lladre apuntava la pistola al cap del policia L'elisió del complement directe pot originar alternances en l'ús de la preposició a, que considerem igualment admissibles (usos recollits, entre altres obres, al DDLC i al DUVC): El lladre apuntava al policia amb la pistola Li apuntava amb la pistola 2. En el sentit d'"assenyalar (amb el dit o de qualsevol altra manera) cap a un lloc, un objecte, una persona", també hi pot haver aquestes alternances (usos recollits, entre altres obres, al DNV i al GDLC): Apunta amb el dit a la torre Va apuntar a l'arbre amb el bastó per indicar-nos el niu La víctima apuntava amb el dit a l'assassí 3. En el sentit d'"assenyalar cap a un responsable o una causa" [ús no recollit al DIEC], també considerem admissibles les dues opcions: El secretari apunta al president com a artífex del frau 4. En el sentit de "tocar lleugerament una qüestió", "insinuar" o "suggerir" (una idea, una possibilitat, una hipòtesi), introduïm el complement sense preposició: La candidata només ha apuntat les línies generals del programa |
