1. Criteri general
Els noms propis, de persona o de lloc, que no tinguin forma catalana establerta s'han de pronunciar respectant la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Es tracta, a grans trets, d'acostar-se a la pronúncia original partint dels fonemes catalans. En el cas de noms històrics o molt coneguts, tenim també en compte la pronunciació més estesa o ja consolidada socialment.
Més informació: manual d'ús del llibre d'estil.
2. Noms de persona i noms de lloc
2.1. En la pronúncia dels noms de persona actuals, el criteri preferent és com diu el seu nom el mateix interessat. Per saber-ho, consultem aquesta persona o el seu entorn més pròxim, sempre que és possible, així com especialistes, corresponsals i guies de pronúncia. Fem el mateix en casos de grafia vacil·lant: donem preferència a la forma gràfica que fa servir el mateix interessat, com a norma general (més informació).
2.2. La forma dels noms de lloc no catalans i, per tant, la pronúncia, en molts casos prové de la tradició i el contacte històric, i no depèn només de la forma local actual. En cas de dubte, establim a l'ésAdir la pronúncia preferent en els nostres mitjans, tenint en compte la tradició, la consulta a fonts de referència i el possible procés d'adaptació d'alguns casos al sistema fonològic català.
Més informació: manual d'ús del llibre d'estil.
3. Interferències d'altres llengües
Evitem, com a norma general, la interferència de terceres llengües (habitualment el castellà o l'anglès) en la pronúncia de paraules no catalanes. Per exemple, evitem l'error de pronunciar en castellà els noms portuguesos o en anglès els noms francesos i alemanys.
Més informació: manual d'ús del llibre d'estil.
4. Inventari fonètic
4.1. Tant les transcripcions fonètiques com els arxius de so de les fitxes de l'ésAdir fan servir els símbols i els sons de l'inventari fonètic del català, als quals afegim els sons [θ] i [χ] (més informació), que els catalanoparlants utilitzem sense dificultats.
4.2. Prescindim de certs trets secundaris, propis d'algunes llengües, com ara guturalitzacions i nasalitzacions.
4.3. Considerem el so [h] un so propi del català, ja que el tenim incorporat en interjeccions d'ús general, com ara ehem o ha ha ha.
5. Processos fonològics
Les transcripcions i els arxius de so de l'ésAdir reflecteixen la pronunciació dels noms propis no catalans aplicant-hi com a norma general els processos fonològics compartits per tots els dialectes del català. Això vol dir que, pel que fa a les vocals, no s'hi aplica cap procés de reducció vocàlica, però sí el procés de desaccentuació, i, pel que fa a les consonants, s'hi apliquen generalment tots els processos (assimilacions, elisions, etc.).
6. Situació comunicativa
Hi ha espais de la nostra programació que, per les seves característiques, demanen una pronunciació dels noms propis no catalans més fidel a l'original. Preveient aquests casos, en algunes entrades de l'ésAdir afegim notes addicionals relatives a la possibilitat de fer servir altres sons en àmbits més especialitzats, si els responsables de la cadena o l'espai ho troben convenient.
Concretament, es tracta dels sons vocàlics [œ], [ø], [y] i del so consonàntic [v] (que forma part de l'inventari del català, però que en general substituïm per [b] o [β], segons correspongui, ja que no és un so distintiu en totes les varietats de la nostra llengua).
Més informació: manual d'ús del llibre d'estil.
7. Vocal neutra
Tot i que el dialecte occidental no té el so vocàlic [ə] en el seu inventari, els seus parlants el solen fer servir sense problemes quan pronuncien noms en altres llengües. Per tant, optem per reflectir aquest so a les fitxes de noms propis que l'inclouen i per donar, en aquests casos, una sola indicació de pronúncia als nostres usuaris.
El català no té, com altres llengües, consonants sil·làbiques. Per tant, cada síl·laba requereix obligatòriament una vocal que li faci de nucli.
Quan el nom no català que transcrivim té una consonant sil·làbica, podem afegir a la transcripció fonètica una vocal de suport [ə] per facilitar-ne la sil·labificació. En aquests casos, i tenint en compte el coneixement de llengües estrangeres de molts usuaris, sempre hi ha la possibilitat de substituir aquesta vocal de suport per la consonant sil·làbica original, si se sap pronunciar.
