1. Criteris generals
La transcripció en català occidental de les entrades de l'ésAdir està pensada, amb petites adaptacions, per als usuaris de tot el dialecte, d'Andorra a Alacant.
Això vol dir que s'ha triat, en tot moment, aquella opció més diasistemàtica; és a dir, comuna a més parlars. Quan això no ha estat possible, s'ha donat preferència, per aquest ordre descendent (i atès que està adreçat als mitjans de 3Cat), al nord-occidental, a les comarques centrals i més poblades, i a la norma urbana de la ciutat de Lleida. Per tal d'aplicar-la correctament, o per poder fer les adaptacions pertinents les altres varietats, caldrà consultar els criteris específics següents.
2. Criteris específics
2.1. Vocalisme tònic
2.1.1. e oberta i e tancada
Cal tenir present que el valencià realitza les e obertes encara més obertes que la resta del català (excepte el baleàric). La distribució entre oberta i tancada, però, sol coincidir en tot el dialecte, amb algunes excepcions. És plenament genuí, admissible i fins i tot recomanable fer servir les formes pròpies, sempre que es faci de manera coherent i sistemàtica, evitant de caure així en la barreja indiscriminada. Cal considerar com a principals subsistemes:
- Totes les e procedents de la e tancada del llatí vulgar (la que no diftonga en castellà) es pronuncien amb e tancada, a diferència del català central, encara que l'accent gràfic sigui greu (però agut segons la tradició valenciana): caf[é], franc[é]s, qu[é], par[é]t, cad[é]na, anir[é]m. A bona part de les Garrigues, l'Urgell, la Segarra i altres punts de transició, però, la fan oberta, com en català central: caf[ɛ́], franc[ɛ́]s, qu[ɛ́], par[ɛ́]t, cad[ɛ́]na, anir[ɛ́]m.
- En pallarès i ribagorçà la e oberta té una freqüència superior, a causa del resultat obert, bé de la e oberta del llatí vulgar (la que diftonga en castellà), bé de l'antic diftong AI, molt productiu perquè ha donat el sufix -er, -era. Així, segons els parlars: t[ɛ́]mps, f[ɛ́]sta, Ll[ɛ́]ida, n[ɛ́]u; f[ɛ́]r, f[ɛ́]t, figu[ɛ́]ra, carr[ɛ́]r, prim[ɛ́]r.
- Els esdrúixols i els cultismes presenten una certa diversitat: ci[ɛ́]ncia, abs[ɛ́]ncia, t[ɛ́]xt, europ[ɛ́]u (però europ[é]a); o ci[é]ncia, abs[é]ncia, t[é]xt, europ[é]u.
- Segons els parlars, es pot mantenir o no l'oposició entre (ell) b[é]u i (ell) v[ɛ́]u, v[ɛ́]lla i b[é]lla.
2.1.2. o oberta i o tancada
Tot i que aquesta distribució geogràfica sol ser més uniforme que la de les e, també hi ha algunes variants, totes elles ben genuïnes: d[ɔ́]s i d[ó]s, f[ɔ́]nt i f[ó]nt, p[ɔ́]u i p[ó]u.
2.2. Vocalisme àton
- Tot i que s'hi ha transcrit invariablement -a final com a morfema de femení, és perfectament admissible (i recomanable, si es fa amb coherència) la realització com a e oberta, tal com es fa en lleidatà: cas[ɛ], terr[ɛ], Lleid[ɛ].
- També és perfectament admissible i recomanable l'obertura en a- de la e- inicial travada per consonant, especialment es-, en- i em-: [a]scola, [a]ncetar, [a]mbenar.
- I, allà on es fa, el tancament en -e de la -a, desinència de tercera persona verbal: (ell) cant[e], (ell) anav[e] (però "jo anava").
- Generalment, i així s'hi ha transcrit, la o es tanca en u davant de síl·laba tònica (c[u]ixí, c[u]sí). I també J[u]sep i J[u]an, per exemple. De vegades, la derivació ho impedeix: marr[o]quí, m[o]lí. És lícit no fer-ho en aquells indrets on aquest tancament no és tradicional.
- Es considera col·loquial la pronúncia com a [aw] i [əw] de la [o] i [u] inicial corresponent a una o gràfica, en paraules com oliva, obrir, ofegar o olorar.
2.3. Consonantisme
El consonantisme del català occidental (i, en general, de tot el català) és, en línies generals, força unitari. Al marge dels fenòmens d'ensordiment (apitxament), propis de l'Horta de València i d'alguns parlars ribagorçans i de la Franja (que no contemplem en l'estàndard), els principals fenòmens que cal tenir en consideració són:
- La v s'articula labiodental (com en francès) en valencià general (no a tot arreu, però). La resta del català occidental la confon amb la b. Les dues maneres d'articular són correctes, segons els parlars. Com sempre, cal mantenir la coherència interna del sistema.
- La -r final es conserva en la major part dels parlars valencians i es perd en nord-occidental.
- La g i la j han estat transcrites segons l'ús més general en nord-occidental: fricatives ([ʒ]) quan són intervocàliques (a[ʒ]ència, pu[ʒ]ar) i africades ([dʒ]) quan van al començament o darrere de consonant ([dʒ]ugar, àn[dʒ]el). Cal tenir present, però, que les inicials poden passar a intervocàliques dins la frase.
Exemple: "el Miquel [dʒ]uga", però "demà [ʒ]ugarà".
És admissible, però no excessivament recomanable, l'articulació intervocàlica d'una i.
Exemples: a[jʒ]ència, pu[jʒ]ar.
- En valencià, i també en alguns parlars nord-occidentals (per exemple, en els del Baix Segre i el Baix Cinca), solen ser africades també les intervocàliques.
Exemples: a[dʒ]ència, pu[dʒ]ar.
- La x inicial o darrere de consonant la transcrivim africada ([ʧ]), com és general en occidental.
Exemples: [ʧ]àfec, mar[ʧ]a.
En valencià més general, però, és fricativa ([ʃ]) en alguns arabismes i mossarabismes.
Exemples: [ʃ]àtiva, [ʃ]arop.
Ajuda transcripció fonètica
