En anglès la interpel·lació a una persona es fa sovint al·ludint a la funció de l'interpel·lat: agent, doctor, landlord, boss...
En català no se sol identificar l'interpel·lat ―tret de casos molt determinats com cambrer, mestre (dirigint-se a un desconegut), doctor―, sinó que es fa servir una expressió genèrica com ara ei o escolti (o en casos com Perdoni, agent o Tingui, senyor s'omet la funció: Perdoni o Tingui, senzillament).
Un altre aspecte del mateix fet són les respostes, tant afirmatives com negatives, del tipus Yes, Sir o No, Chief. Insistim en el criteri de traduir senzillament sí o no, tret d'aquells contextos en què s'ha de manifestar una relació de dependència. En aquests casos, abundants entre militars i policies, es podria utilitzar el terme senyor o la graduació militar de l'interpel·lat. En qualsevol cas, Chief no es pot traduir literalment.
També és freqüent en anglès apel·lar un personatge amb nom i cognoms per emfatitzar un retret o una ordre. Això dona lloc a frases com Steve Branigan, sempre seràs un animal, que resultarien més adequades amb verbs d'atenció com ara Sents, Branigan? Sempre seràs un animal o Escolta, Branigan: sempre seràs un animal.
Cal assenyalar la generalització als inicis de frase interpel·lativa en molts doblatges d'un Digues absolutament artificiós que ha sorgit com a recurs fàcil d'ajust per allargar les frases.
