e sol equivaldre a una e oberta catalana. Ex.: dek [dɛ́k]. Quan es troba a final de síl·laba i és tònica, pot sonar com a e tancada, com a i o formar el diftong ei, segons els casos. En posició àtona pot ser vocal neutra o e tancada. Ex.: tegen [téjχən].
ee s'acosta a una e llarga tancada, que solem adaptar a [e], [éj] o [i]. Ex.: beet [béjt].
ei sona ai. Ex.: Leiden [láiðan].
eu s'acosta a una e fosca. Ex.: leuk [lék].
ie equival a una i llarga, que solem adaptar a [i]. Ex.: klassiek (pronunciat [klasík]).
ij sona ei o ai. Ex.: blij [bláj].
j sona i consonàntica. Ex.: julie [júli], ja [já].
o sol equivaldre a una o oberta catalana quan no es troba a final de síl·laba. Ex.: pot [pɔ́t]. Quan es troba a final de síl·laba i és tònica se sol produir el diftong ou. Ex.: kopen [kówpən]. En posició àtona sol ser tancada.
oe equival a una u llarga, que solem adaptar a [u]. Ex.: broer [bɾúr].
oo equival a ou. Ex.: boot [bówt].
ou sona àu. Ex.: nou[náw], hout [háwt].
ui sona àu o òi. Ex.: huis [háws].
Consonantisme
dj sona com la tx catalana. Ex.: bedje [bétʃə].
g sona j castellana: Ex.: goed [χút].
h és aspirada. Ex.: huis [háws].
nj sona com la ny catalana. Ex.: Spanje [spáɲ].
sch sona com una s seguida de j castellana. Ex.: Scheffer [sχéfər].
