Italià

1. Vocalisme     

• L'italià té set sons vocàlics: a, e oberta, e tancada, i, o oberta, o tancada, u.
• No es neutralitzen mai les vocals àtones a i e en [ə] ni o en [u].
• La u no és mai muda (tampoc quan apareix entre una g o q i una vocal).

2. Consonantisme      

Un tret propi de l'italià són les consonants geminades o llargues, que en una locució en català és habitual i admissible simplificar. En espais especialitzats i de pronúncia exigent, és aconsellable mantenir-les. Més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma.

A l' reflectim, com a criteri general, les geminacions de l'italià que es representen gràficament amb una consonant doble (Giovanni, Donizetti, etc.).

• ce, ci: es pronuncien com txe, txi en català. Ex.: Cesare [tʃézaɾe], Cimolai [tʃimoláj]. 
• ci davant a, o, u:es pronuncia tx. Ex.: Ciano [tʃáno], Cione [tʃóne], Ciukci [tʃúktʃi].
• che, chi: es pronuncien [ke], [ki]. Ex.: Biancheri [bjaŋkɛ́ɾi], Bianchi [bjáŋki].
• ghe, ghi: es pronuncien com gue, gui en català (o com gat). Ex.: Longhena [loŋgéna], Ghia [gía]. 
• gi davant a, o, u: es pronuncia [ʤ]. Ex.: Giacomo [ʤákomo], Giocasta [ʤokásta], Giucas [ʤúkas].
• gli: es pronuncia com ll en català. Ex.: maglia [máʎa]. A final de paraula equival a lli. Ex.: Campigli [kampíʎi]. 
• gn: es pronuncia com ny en català. Ex.: Mascagni [maskáɲi].
• j: es pronuncia [i]. Ex.: Jotti sona Iòtti.
• ll: es pronuncia com l·l en català. Ex.: Antonelli. En una locució en català és habitual i admissible simplificar aquestes geminacions. En espais especialitzats i de pronúncia exigent, és aconsellable mantenir-les. Més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma.
• s i ss entre vocals: es poden pronunciar en general com en català. Ex.: rosa [rɔ́za], rosso [róso].
• sc davant e, i: es pronuncia com xeix en català. Ex.: scelto [ʃélto], rescindere [reʃíndeɾe]. 
• sci davant a, o, u: es pronuncia com xeix en català. Ex.: Sciascia [ʃáʃa], sciocco [ʃɔ́kko], Sciutti [ʃútti]. 
• z: pot ser sonora o sorda (segons els casos).

Altres llengües