Italià

1. Vocalisme     
   • L'italià té set sons vocàlics: a, e oberta, e tancada, i, o oberta, o tancada, u. No es fa mai la neutralització de les vocals àtones a i e, ni tampoc la de o àtona en u.
   • És molt difícil donar regles per poder saber quan una e o una o és oberta o tancada i en quina síl·laba recau l'accent tònic d'una paraula (la majoria de paraules són planes en italià, però no pas totes).
   • La u no és mai muda, ni en les combinacions gue, gui, que, qui. Per tant, la pronúncia de guerra, Guido, la representaríem en català per güerra, Güido; la de questo, per qüesto.
2. Consonantisme      
   • Un tret propi de l'italià és la duplicació o geminació consonàntica, que en una locució en català en general no reproduïm: Andreotti, Giuseppina.
   • c + e, i equival a tx. Ex.: Cesare (Txèsare), Cimarosa (Tximarosa). 
   • ch + e, i equival a qu + e, i. Ex.: Cherubini (Querubini), Bianchi (Bianqui).
   • ci + a, o, u equival a tx. Ex.: Ciano (Txano), Cione (Txone), Ciutti (Txuti).
   • gh + e, i equival a gu + e, i. Ex.: Longhena (Longuena), Ghiberti (Guiberti). 
   • gi + a, o, u equival a dj. Ex.: Giacomo (Djàcomo), Giovanni (Djovànni), Giulia (Djúlia).
   • gli + a, e, o, u equival a ll. Ex.: maglia (malla), Modigliani (Modillani), Tagliaferri (Tallaferri), Guglielmo (Gullelmo), Castiglione (Castillone). 
   • gli al final de paraula equival a lli. Ex.: Campigli (Campilli). 
   • gn equival a ny. Ex.: Mascagni (Mascanyi).
   • j equival a i. Ex.: Jotti (Ioti).
   • ll equival a l·l, que en una locució en català en general reduïm a l. Ex.: Agnelli.
   • s i ss entre vocals es poden pronunciar en general com en català. Ex.: rosa, rosso.
   • sc + e, i equival a xeix. Ex.: Scelba (Xelba), Scilla (Xila). 
   • sci + a, o, u equival a xeix. Ex.: Sciascia (Xa-xa), Mogadiscio (Mogadixo). 
   • z pot ser sonora o sorda (segons els casos).

Altres llengües