1. Sistema d'escriptura
Alfabet llatí.
1.1. Majúscules: només fem servir la majúscula en els casos en què es faria servir en català. Per tant, escrivim land (no Land), per exemple.
1.2. ä, ö, ü: d'acord amb l'ortografia alemanya actual, com a norma general mantenim la dièresi ("umlaut") original en les vocals a, o, u davant la possibilitat d'afegir-hi una e (ae, oe, ue). Per tant, escrivim Schröder (en comptes de Schroeder), per exemple.
Tractem com a excepcions alguns noms de personatges històrics que han quedat fixats predominantment sense "umlaut" (Goethe, per exemple) i aquells casos d'actualitat en què es dedueixi una voluntat de l'interessat a mantenir una grafia determinada del seu nom.
1.3. ß: reproduïm amb ss la grafia ß ("eszett") original alemanya: Roßberg = Rossberg.
2. Pronunciació
2.1. Vocalisme
Adaptem seguint aquests criteris generals:
- a: es pronuncia [a].
- ä: es pronuncia [ɛ]. Ex.: käse [kɛ́se].
- au: es pronuncia [aw]. Ex.: Klaus [kláws].
- äu: es pronuncia [ɔj]. Ex.: fräulein [frɔ́jlajn].
- e tònica llarga: es pronuncia [e] Ex.: besen [bézen]. *
- e tònica breu: es pronuncia [ɛ]. Ex.: espe [ɛ́ʃpe]. *
- e en síl·laba àtona: pronunciem [e] o [ə]. Ex.: bitte [bíte].
- ei: es pronuncia [aj]. Ex.: eingang [ájŋgaŋ].
- er àtona en posició final es pronuncia [ə]. En àmbits que no requereixen una pronúncia molt fidel, podem adaptar-ho a [ər]. Ex. Hitler [hídlər].
- eu: es pronuncia [ɔj]. Ex.: Freud [fɾɔ́jt].
- i: es pronuncia [i]. Ex.: Ida [íða], bitte [bíte].
- ie: es pronuncia [i]. Ex.: Kiel [kíl].
- o tònica llarga: es pronuncia [o]. Ex.: oben [óβen]. *
- o tònica breu: es pronuncia [ɔ]. Ex.: sonne [zɔ́ne]. *
- ö / oe: es pronuncia [ø], que solem adaptar a [e] o [o], segons el cas.
- u es pronuncia [u]. Ex.: buch [búχ].
- ü: es pronuncia [y] (u francesa), que solem adaptar a [u] o [i], segons el cas.
* Tot i que en alemany hi ha vocals llargues i breus, en el context d'una locució en català no considerem exigible la distinció entre vocal llarga o breu si no es tradueix en una diferència d'obertura.
2.2. Consonantisme
Cal tenir en compte aquests casos:
- ch després de les lletres a, o, u, au: es pronuncia [χ] (jota castellana). Després de les lletres e, i, ä, ö, ü, ai, ei, äu, eu, l, n, r: té un so també aspirat, però palatal, representat per [ç] en l'AFI, i desconegut per la majoria dels parlants catalans. Tenint en compte aquesta dificultat i el fet que molts autors consideren que aquests dos sons són al·lòfons, en les nostres transcripcions, destinades a un context català, els hem reduït tots dos generalment a [χ]. Ex.: Eintracht [ájntraχt], Feuerbach [fɔ́jerβaχ], Albrecht [álβɾɛχt], Friedrich [fɾíðɾiχ], Heinrich [hájnriχ].
- g: es pronuncia velar (com en català gat) també davant e, i. Ex.: Angela [áŋgela].
- h davant de vocal: és lleugerament aspirada. Ex.: Hans [háns], Helmut [hɛ́lmut].
- j: es pronuncia [j] (equival a i semiconsonant). Ex.: ja [ja], januar [jánuar], Josef [józef], Karajan [káɾajan].
- ll: es pronuncia [l]. Ex.: alles [áles].
- s: sol ser sonora [z], fins i tot en posició inicial. Ex.: reisepass [rájzepas], Saarbrücken [zarβɾíken].
- sch: es pronuncia [ʃ]. Ex.: Schalke [ʃálke].
- sp inicial o darrere consonant: es pronuncia [ʃp]. Ex.: spiegel [ʃpígel].
- st inicial: es pronuncia [ʃt]. Ex.: Strauss [ʃtɾáws]. Darrere consonant, solem adaptar a [st]. Ex.: Frankenstein [fɾáŋkenstajn].
- v: es pronuncia [f]. Ex.: von [fón].
- w: es pronuncia [v], que solem adaptar a [b]. Ex.: welt [bɛ́lt].
- z: es pronuncia [ts]. Ex.: zentrum [tséntɾum].
3. Topònims
Sempre que un topònim alemany té una forma tradicional consolidada en català, la fem servir. Exemple: Saxònia.
Altres llengües
