Tancar
35797 continguts | Actualització: 24-05-2017
El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals
cerca cerca avançada
general pel·lícules
Imprimir

La llengua del doblatge

  1. Una modalitat específica: oral, estàndard i adequada
  2. La modalitat oral en la ficció
  3. Una traducció no literal i creïble
  1. Una modalitat específica: oral, estàndard i adequada
    • Llengua oral
      • El doblatge demana una modalitat específica de llengua. Es tracta del que, en l'arbre de Gregory, correspon a l'oral no espontani, que s'ha escrit per ser dit fingint espontaneïtat.
      • Aquesta delimitació de l'estatus lingüístic dels textos del doblatge és fonamental per evitar les confusions provocades, en la situació actual de la llengua catalana, pel pes unilateral dels criteris de correcció del llenguatge escrit.
      • En doblatge és imprescindible situar-se en l'especifitat del llenguatge oral, amb la seva organització gramatical diferent del llenguatge escrit, però també tenint present que no és un oral espontani sinó que ha estat elaborat prèviament per un guionista i que s'ha hagut de traduir segons unes convencions.
      • És, doncs, un discurs col·loquial que no ha estat pensat en català i que ha de participar de les referències de cultures diferents.
      • Per tot això, no hi caben certs recursos d'expressió que serien exclusius de la producció pròpia (com, per exemple, telenovel·les, concursos, programes d'humor o juvenils).
    • Llengua estàndard
      • La comprensió immediata que imposa la recepció instantània per part de l'espectador exigeix estructures sintàctiques poc complexes, un lèxic corrent i una pronunciació clara, característiques que no corresponen pas a l'oral espontani.
      • Per això també el doblatge s'ha de moure dins la varietat estàndard i, en general, no pot recollir dialectalismes, cultismes ni anacronismes que obliguin l'espectador a consultar diccionaris, pràctica possible en la lectura, però no en la recepció audiovisual.
    • Llengua adequada
      • El doblatge ha de recollir també tota la diversitat lingüística de les obres originals i, per això, un principi fonamental és el de l'adequació.
      • Treballar amb textos doblats demana tenir ben clares les situacions comunicatives que van sorgint per poder adequar els registres de personatges i narradors. No es pot usar el mateix tipus de llenguatge en un film de l'Oest que en un de policíac. La forma de parlar de cada personatge és diversa i està determinada pel context històric i social, el seu caràcter i les situacions emocionals que va travessant.
      • Aquests dos objectius no són pas incompatibles amb una correcció normativa. Es tracta d'entendre només que els criteris de correcció són diferents segons si es treballa amb textos escrits o amb textos orals destinats a un mitjà de comunicació de masses.
    • La conversa i la descripció
      • Els textos doblats s'agrupen en dos gèneres específics: la conversa i la descripció. El primer, àmpliament majoritari, correspon als films i sèries de ficció, i el segon, als documentals.
      • Per la seva temàtica especialitzada i el seu tractament divulgatiu, el documental demana un lèxic precís i una construcció sintàctica basada en l'ordre gramatical dels elements de l'oració i l'ús adequat de connectors per construir frases. El nivell de formalitat és alt i la pronunciació exigeix una articulació tensa.
      • La ficció, en canvi, requereix una adaptació particular de les característiques de la modalitat oral.
  2. La modalitat oral en la ficció
    • Llenguatge col·loquial
      • La ficció s'acosta al màxim al llenguatge col·loquial, que correspon pròpiament al mode oral espontani.
      • Però l'espontaneïtat desapareix quan el text s'ha pensat prèviament. Així doncs, els diàlegs de l'obra audiovisual recullen, però de forma controlada, gairebé totes les característiques del col·loquial tret de les que contradiuen la subordinació del diàleg fílmic a l'avanç de l'acció narrativa. Això vol dir que no hi abunden tant les digressions i redundàncies com en aquest tipus de llenguatge.
    • Estructura sintàctica
      • L'estructura sintàctica de la ficció prefereix frases curtes i juxtaposades i només aplica molt restrictivament les subordinades. Rebutja la construcció passiva i pot deixar frases inacabades. L'ordre dels elements de l'oració no és sempre el gramatical sinó que sovint situa en primer lloc l'element que interessa remarcar i hi subordina la resta (A mi, que no em busquin / La pistola, ja la tens?).
      • L'abundància d'informació contextual afavoreix les el·lipsis i augmenta la freqüència d'ús d'elements referencials. Per això els pronoms febles s'hi presenten en tota la seva complexitat i s'ha de posar atenció en els adverbis de localització espacial i temporal com també en la distinció de temps en el verb.
      • El fet més significatiu és l'existència d'estructures conversacionals estereotipades que corresponen a situacions comunicatives concretes: petició (Que li faria res...?), afirmació (Ja t'ho pots ben creure que...!), disculpa (Em sap greu que...), aprovació (I tant que sí!), etc.
      • Totes les llengües disposen d'un repertori ric i genuí d'aquestes estructures que contribueixen decisivament a donar fluïdesa i naturalitat als diàlegs.
    • Procediments expressius
      • La modalitat oral té també procediments expressius propis: expressions crossa (vull dir), falques conversacionals (Vejam / Eh que no?), onomatopeies, interjeccions, redundàncies pronominals (És un poble on hi plou molt), jocs de paraules i frases fetes.
      • La pronunciació és més relaxada i practica algunes reduccions (per'quí, aneu's-en, 'nem! imperatiu) i suports vocàlics (ajupe't).
      • El grau de formalitat és divers però sol ser baix. Això implica que el lèxic i la fraseologia adequades varien considerablement segons quin sigui el registre donat.
  3. Una traducció no literal i creïble
    • La imatge mana
      • El text i la imatge
        • En l'obra audiovisual el text està subordinat a la imatge. No es pot començar cap tractament lingüístic sense haver visionat íntegrament l'obra i haver-ne percebut l'abundosa informació extralingüística que proporciona.
        • És una estructura tancada on cada element s'explica en funció dels altres i determinades distincions que fa la normativa sobre la llengua escrita amb l'objectiu d'evitar confusions hi perden sentit a causa de la presència d'un context extraordinàriament ric.
        • Un enunciat aparentment anodí al començament d'una seqüència pot ser un presagi sinistre un cop s'ha vist tota i aleshores obliga a modificar la primera traducció.
      • La informació contextual
        • A vegades els textos originals són poc expressius i és la informació contextual la que reclama que es reforcin les diferències de registre en el moment de traduir. De fet, la majoria d'obres televisives són fetes amb clixés molt evidents que defineixen immediatament el caràcter dels personatges i el clima emocional de cada escena.
        • Una bona traducció seria aquella que fes l'efecte d'haver estat concebuda en català. Això no s'aconsegueix traduint literalment cada paraula sinó copsant el sentit de cada frase de la llengua original i buscant la frase que expressi el mateix en català.
      • La durada del text
        • La traducció per al doblatge està sotmesa a una restricció que no té la traducció literària i és que l'espai físic del text està condicionat per la durada en temps real dels diàlegs.
        • Encara que no sigui feina pròpia del traductor l'adequació dels diàlegs als moviments dels llavis dels actors, sí que és convenient que sigui conscient, d'una manera aproximada, de si la frase traduïda "hi cabrà" o no perquè, davant les diverses opcions que sempre es presenten, pugui triar-ne ja una de durada adequada.
        • La necessitat més freqüent, que és la d'escurçar frases, impossibilita a vegades recollir íntegrament tots els significats de la frase original. Aleshores s'han de seleccionar necessàriament els significats prioritaris, que són els que garanteixen que l'espectador no perdi el fil, i descartar els que resultin accessoris.
        • No sempre s'ha de fer una opció tan dràstica i es pot donar una informació reduïda o genèrica en comptes de suprimir-la. És el cas, per exemple, d'una paraula que signifiqui secretari provisional d'un departament governamental i que s'hagi de traduir, per imperatius de durada, simplement secretari, o bé d'una paraula que signifiqui sopa de pèsols i ceba i se n'hagi de dir només sopa o sopa vegetal.
        • Un altre recurs, per a professions o funcions que requereixen un nom massa llarg, és expressar l'acció que executen a través d'un verb. Un exemple seria la frase Who is your parole officer?, que pregunta pel funcionari específic que supervisa la llibertat condicional. La traducció seria, en principi, Qui és el teu agent de llibertat condicional? Però si l'ús del substantiu allargués massa la frase o es tractés d'un terme poc entenedor, una alternativa seria: Qui et supervisa la condicional?
      • La fluïdesa d'expressió
        • La traducció de diàlegs demana una fluïdesa en la construcció i encadenament de les frases que requereix un bon coneixement de les característiques de la parla col·loquial.
        • En doblatge, el "com" es diu és tan important com el "què" es diu.
        • La fluïdesa d'expressió és tan determinant com la fidelitat als continguts.
    • La noció de credibilitat
      • Credibilitat i reproducció exacta
        • Si un doblatge no és creïble, resultarà ridícul o pesat. Aquesta noció, tan fonamental, resulta ambigua perquè es tracta d'una convenció que es fa amb el temps i va variant. En el cas del català, la falta d'una tradició i l'actitud insegura del catalanoparlant envers el seu idioma encara ho ha fet més difícil. Però tots aquests últims anys de doblatge han configurat ja unes línies bàsiques.
        • Per començar, credibilitat no vol dir reproducció exacta. No es tracta que una dama victoriana hagi de parlar exactament com ho faria una aristòcrata catalana de l'època ni que l'adolescent nord-americà que estudia a l'institut parli exactament com un adolescent català actual. Si es fes així, bona part del públic es quedaria sense entendre parts de les seves intervencions. No tothom té el mateix domini d'història de la llengua o del canviant argot juvenil.
        • La convenció és que els cowboys parlin un català entenedor i que soni amb la rudesa i simplicitat que se'ls suposa segons un estereotip tradicional. Abans que res, l'espectador necessita una comprensió fàcil però que vagi acompanyada de "pinzellades" distintives que identifiquin els personatges com a diferents. Això ho dona la construcció de la frase (la dama victoriana ha de meditar la qüestió mentre que el cowboy s'ho ha de rumiar) i el lèxic (l'adolescent té un rotllo amb una amiga mentre que la dama victoriana té un afer amb un amic).
        • El concepte de registre lingüístic resulta, doncs, fonamental. El traductor ha de captar d'entrada el registre propi de cada personatge, donat pel seu caràcter personal i el context social i històric. Després, a cada seqüència, pot trobar-se amb variacions determinades per la situació emocional que travessi. La primera definició del personatge sol ser fàcil en films i sèries televisives perquè solen ser molt estereotipats. Els creadors del guió original no sempre elaboren un llenguatge específic per a cada personatge sinó que sovint només els marquen amb expressions o paraules emblemàtiques estratègicament situades.
      • Els argots
        • Per definició, aquests parlars aspiren a una comunicació restringida dins del grup al qual donen identitat. Això dona una creació lingüística reduïda a les activitats bàsiques que el grup practica i no pas tota una llengua alternativa.
        • A més, també per naturalesa, els argots són molt canviants i, en el cas de la traducció dels juvenils, s'ha de procurar usar termes assentats perquè la vida d'un doblatge oscil·la entorn dels quatre anys i a vegades més. Expressions com tio, rotllo i passar de s'han sedimentat en un cert "argot juvenil estàndard", però n'hi ha moltes que han durat dos o tres anys només.
      • Els diàlegs dels dibuixos animats
        • Sovint els diàlegs dels dibuixos infantils són fets originalment en un llenguatge molt genèric i formal. La traducció ha de buscar un nivell més entenedor per als nens.
        • Així doncs, traduccions literals com aquestes: Si subestimes els enemics, t'hi jugues la vida, Jo soc en aquesta ocasió el rei de la festa i És inadmissible que facis aquests infantilismes s'haurien d'adaptar a frases com Si no et fan por els enemics, t'hi jugues la vida, Jo soc aquesta vegada el rei de la festa i No pot ser que facis aquestes criaturades.
      • Les especificitats culturals
        • En la traducció, al costat del registre s'han de tenir presents les especificitats culturals.
        • Quan s'ha de traduir una festivitat, eina, menjar, roba, etc. característics que no tenen traducció establerta s'ha de fer els possibles per no deixar-ho en original. Això només es podria fer si aquest original fos prou conegut (la festa de Halloween, per exemple) o si en la mateixa seqüència, o immediatament a continuació, el context ho explicités prou clarament. Si no és així, es pot traduir per un genèric. Aquest seria el cas dels plats típics que es poden traduir per una expressió genèrica que informi dels ingredients i de la forma com estan cuinats (col bullida, arròs amb llenties).
        • Un altre cas és dels personatges prototípics en què es pot buscar també un genèric o permetre's la llicència de substituir-lo per un altre de més conegut i coherent amb el context. Aquest seria el cas d'una obra britànica on es diu d'algú que No és un lord Tennyson, famós a la Gran Bretanya per haver començat a escriure poesia a la infantesa. Es podria traduir de forma genèrica per No és un poeta precoç o substituir-lo per No és un lord Byron, personatge que sí que seria conegut per l'espectador.
      • Les expressions massa connotades
        • Les obres doblades es situen per definició en països estrangers i no resulta creïble que un policia de Los Angeles descrigui un delinqüent dient que és alt com un sant Pau, perquè l'espectador sap que això només ho diem els catalans. En canvi, si el policia diu alt com una torre, es manté la noció de credibilitat.
        • Tampoc els gàngsters solen brindar amb cava, sinó amb xampany, i s'ha de vigilar que expressions com treballar com un negre no siguin pronunciades per un personatge d'aquest color.
        • La traducció ha d'evitar expressions massa connotades per l'entorn català, cosa que no obliga a usar una llengua inexpressiva perquè el català disposa de molts recursos, ben genuïns, però sense connotació cultural marcada.
        • Un traductor no pot farcir de barcelonismes el diàleg d'uns policies de Nova York amb el pretext de fer-los més "versemblants", perquè això provocaria un desconcert general: els barcelonins trobarien el llenguatge massa casolà, i els no barcelonins probablement s'irritarien. Certament, al català central sapiguer i poguer potser són més generals que saber i poder en el llenguatge oral; però no pas a tot arreu del domini (a Mallorca i a l'Empordà és sebre el col·loquial i a València mantenen saber). Per tant, no hi ha cap dubte que les formes preferibles en els diàlegs d'una traducció són sempre saber i poder, les quals, a part de ser estàndards, són generals a tot el domini lingüístic.
      • Les traduccions literals
        • S'ha de remarcar el gran perill que representa la traducció literal. La pressa i la inexperiència donen textos d'una pobresa expressiva que es concreta en calcs respecte a la llengua d'origen, o bé en la repetició i fins i tot l'abús d'unes determinades construccions.
        • D'aquesta manera s'introdueixen frases que no diu habitualment ningú havent-hi construccions equivalents perfectament vives i genuïnes. Que un pres pregunti D'aquí a quan serà la meva alliberació? resulta intel·ligible però és una construcció inventada que no té la naturalitat ni la fluïdesa de Quant trigareu a alliberar-me? o Quan sortiré lliure?
        • La unitat mínima de traducció, per dir-ho d'alguna manera, hauria de ser la seqüència. Dins del diàleg d'una seqüència hi ha dos tipus de continguts: els que fan avançar l'acció narrativa i els ambientals, que informen de la situació. Aquests segons corresponen a estructures conversacionals estereotipades que és el camp on el traductor ha de practicar una recreació més decidida.
      • Les diferències dialectals
        • Les obres britàniques i italianes presenten a vegades diferències dialectals entre els personatges. No es poden traduir buscant equivalents entre els diversos dialectes catalans perquè no tenen les connotacions sociolingüístiques dels d'aquells països.
        • Si les diferències fossin significatives, és millor inventar una parla diferenciada exclusivament per mitjà de trets lèxics senzills de captar i que no es puguin atribuir a cap zona concreta del territori català.
Traducció i doblatge
Segueix-nos a...