Tancar
36258 continguts | Actualització: 24-11-2017
El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals
cerca cerca avançada
general pel·lícules

Pronunciació de noms propis

1. Criteri general

Els noms propis, de persona o de lloc, que no tinguin forma catalana establerta s'han de pronunciar respectant al màxim la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Es tracta, a grans trets, d'acostar-se a la pronúncia original partint dels fonemes catalans. En el cas de noms històrics o molt coneguts, tenim també en compte la pronunciació més estesa o ja consolidada socialment.

Més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma.

2. Noms de persona i noms de lloc

En la pronúncia dels noms de persona actuals, el criteri preferent és com diu el seu nom la mateixa persona que el porta. Per saber-ho, consultem aquesta persona o el seu entorn més pròxim, sempre que és possible, així com especialistes, corresponsals i guies de pronúncia. Fem el mateix en casos de grafia vacil·lant: donem preferència a la forma gràfica usada pel mateix interessat, com a norma general (més informació).

La forma dels noms de lloc no catalans i, per tant, la pronúncia, en molts casos prové de la tradició i el contacte històric, i no depèn només de la forma local actual. En cas de dubte, establim a l' la pronúncia preferent en els nostres mitjans, tenint en compte la tradició i la consulta a fonts de referència.

Més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma.

3. Interferències d'altres llengües

Evitem, com a norma general, la interferència de terceres llengües -en general el castellà o l'anglès- en la pronúncia de paraules no catalanes. Per exemple, evitem l'error de pronunciar en castellà els noms portuguesos o en anglès els noms francesos i alemanys.

Més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma.

4. Inventari fonètic

Tant les transcripcions fonètiques com els arxius de so de les fitxes de l' fan servir els símbols i els sons de l'inventari fonètic del català, als quals afegim els sons [θ] i [χ] (més informació), que els catalanoparlants utilitzem sense dificultats.

Considerem el so [h] un so propi del català, ja que el tenim incorporat en interjeccions d'ús general, com ara ehem o ha ha ha.

Prescindim de certs trets secundaris, propis d'algunes llengües (guturalitzacions o nasalitzacions, per exemple).

5. Processos fonològics

Les transcripcions i els arxius de so de l' reflecteixen la pronunciació dels noms propis no catalans aplicant-hi com a norma general els processos fonològics compartits per tots els dialectes del català. Això vol dir, doncs, que, pel que fa a les vocals, no s'hi aplica cap procés de reducció vocàlica, però sí el procés de desaccentuació, i, pel que fa a les consonants, s'hi apliquen generalment tots els processos (assimilacions, elisions, etc.).

6. Situació comunicativa

Hi ha espais de la nostra programació que, per les seves característiques, demanen una pronunciació dels noms propis no catalans més fidel a l'original. Preveient aquests casos, en algunes entrades de l' afegim notes addicionals relatives a la possibilitat de fer servir altres sons en àmbits més especialitzats, si els responsables de la cadena o l'espai ho troben convenient. Concretament, es tracta dels sons vocàlics [œ], [ø], [y] i del so consonàntic [v] (que forma part de l'inventari del català, però que en general substituïm per [b] o [β], segons correspongui, ja que no és un so distintiu en totes les varietats de la nostra llengua).

Més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma.

7. Vocal neutra

Tot i que el dialecte occidental no té el so vocàlic [ə] en el seu inventari, els seus parlants el solen fer servir sense problemes quan pronuncien noms en altres llengües. Per tant, optem per incloure aquest so a les fitxes de noms propis no adaptats i per donar, en aquests casos, una sola indicació de pronúncia als nostres usuaris.

8. Consonants sil·làbiques

El català no té, com altres llengües, consonants sil·làbiques. Per tant, cada síl·laba requereix obligatòriament una vocal que li faci de nucli.

Quan el nom no català que transcrivim té una consonant sil·làbica, podem afegir a la transcripció fonètica una vocal de suport [ə] per facilitar-ne la sil·labificació, i, per indicar-ne l'origen epentètic, adoptem la convenció de marcar-la com un superíndex.

En aquests casos, i tenint en compte el coneixement de llengües estrangeres de molts usuaris, solem afegir a la fitxa corresponent de l' una nota relativa a la possibilitat de suprimir aquesta vocal neutra epentètica si se sap pronunciar el nom amb consonant sil·làbica.

Segueix-nos a...