Orientacions generals per escriure i pronunciar paraules i expressions llatines.
Per a informacions més detallades, recomanem l'article d'Antoni Seva Viva vox: Sobre la pronunciació catalana del llatí tardà especialment en textos musicals.
1. Accentuació
El llatí no fa servir accents gràfics.
1.1. Les paraules de dues síl·labes són totes planes. Exemple: rosa.
1.2. En les paraules de més de dues síl·labes, com a norma general l'accent depèn de la quantitat de la penúltima síl·laba:
- si és llarga, la paraula és plana;
- si és breu, la paraula és esdrúixola.
Per saber si és llarga o breu cal consultar el diccionari de llatí i fixar-se en les marques de quantitat:
- llargues: ā, ē, ī, ō, ū;
- breus: ă, ě, ĭ, ŏ, ŭ.
Exemples:
- amicus és plana perquè la i és llarga (diccionari: amīcus);
- dominus és esdrúixola perquè la i és breu (diccionari: domĭnus).
1.3. En general, també forma una síl·laba llarga la vocal que va seguida de dues o més consonants. Exemple: momentum.
2. Models de pronunciació
L'evolució del llatí ha originat diverses tradicions prosòdiques en les diferents regions romàniques.
A grans trets podem parlar de:
2.1. Pronunciació clàssica (o reconstruïda), adoptada en l'àmbit acadèmic.
2.2. Pronunciació eclesiàstica (o italiana), adoptada per l'Església catòlica.
2.3. Pronunciacions pròpies de cada territori. En el nostre cas, pronunciació catalanitzada.
Tot i que tenen característiques comunes, cal aplicar cada model amb coherència.
3. Quadre orientatiu d'aplicació
| Pronunciació clàssica |
Pronunciació eclesiàstica |
Pronunciació catalanitzada |
| Noms científics (habituals en documentals i informatius) |
Contextos que vulguin reproduir una cerimònia catòlica en llatí |
Llatinismes populars o d'ús comú |
4. Quadre comparatiu de pronunciacions
Selecció de casos que poden presentar dubtes. Les lletres no incloses es pronuncien com en català.
Norma general: pronunciem les vocals sense neutralitzar. Exemple: alter ego.
| Grafia |
Pronunciació clàssica |
Pronunciació eclesiàstica |
Pronunciació catalanitzada |
Observacions |
| ae | [ӕ] | [e] | En llatí clàssic és un diftong i forma síl·laba llarga. Exemple: rosae [rósӕ]. |
|
| c + e, i, ae, oe |
[k] | [tʃ] | [s] | En llatí clàssic la c sona sempre [k], també davant e, i. |
| ch | [k] | En qualsevol posició. Exemple: pulchra [púlkɾa]. |
||
| g + e, i | [g] | [ʤ] | [ʒ] | En llatí clàssic sona sempre [g] (com en català gat), també davant e, i. |
| gn | [gn] | [ɲ] | [gn] | Només en llatí eclesiàstic sona com el dígraf ny català. |
| gu |
[gw] | La u de gu es pronuncia sempre, també davant e, i. | ||
| h | hac muda | En qualsevol posició. En llatí eclesiàstic les paraules mihi i nihil són excepcions i sonen amb [k]. |
||
| i (j) + vocal | [j] | Pronunciació de la i consonàntica. | ||
| ll | ela geminada | En la pronunciació catalanitzada se sol reduir a ela simple. | ||
| oe | [œ] | [e] | En llatí clàssic és un diftong i forma síl·laba llarga. | |
| ph | [f] | En qualsevol posició. Exemple: amphora [áɱfoɾa]. |
||
| qu |
[kw] | La u de qu es pronuncia sempre, també davant e, i. | ||
| s | [s] | [s] [z] | En llatí clàssic és sorda en qualsevol posició. | |
| th | [t] | En qualsevol posició. Exemple: theatrum [teátɾum]. |
||
| ti + vocal | [ti] | [tsi] | [si] | Exemple: gratia. Clàssic: [gɾátia]. Eclesiàstic: [gɾátsia]. Catalanitzat: [gɾásia]. |
| u (v) + vocal |
[w] | [v] | En llatí clàssic, vita sona [wíta]. En la pronunciació catalanitzada se sol reduir a [b]. |
|
| x | [ks] | En qualsevol posició. Exemple: dixit [díksit]. |
||
| y | [i] | Exemple: pyra [píɾa]. | ||
| z | [dz] | En qualsevol posició, també inicial. Exemple: zona [dzóna]. |
||
5. Selecció de casos habituals als mitjans de comunicació:
