Sigles

La siglació és un recurs lingüístic cada vegada més productiu en la societat actual, tant per representar noms propis com per abreujar sintagmes procedents de llenguatges d'especialitat.

En general, les sigles són el resultat de la unió de totes o de la majoria de les inicials dels mots plens de què es compon la denominació completa (UGT per Unió General de Treballadors, per exemple).

Abans de fer servir una sigla ens plantegem si té un ús prou comú entre l'audiència a què ens adrecem. Si no és així, no la farem servir, o, en tot cas, l'acompanyarem d'una explicació que la faci comprensible. Més informació: llibre d'estil de la ccma.

Com a norma general, la primera vegada que aparegui una sigla en un text, escriurem també el nom complet a què fa referència. La resta de vegades que la mencionem, ja hi podrà aparèixer sola, sense desplegar.

Hi ha algunes sigles, però, que són més conegudes que no pas el concepte a què es refereixen. En aquests casos no caldrà desplegar-les. Exemple: el KGB. Tampoc no caldrà quan es tracti de sigles d'ús molt freqüent als mitjans de comunicació, com per exemple les de partits polítics.

Més informació: llibre d'estil de la ccma.

Actualment les sigles s'escriuen sense punts ni espais entre les lletres. Exemples:

UPF (no U. P. F.)

Les sigles no porten accent.

Les sigles s'escriuen amb majúscules.

Hi ha sigles, però, que inclouen alguna minúscula (i fins i tot alguna xifra o algun símbol). Exemples: DdB (Diari de Barcelona), EUiA (Esquerra Unida i Alternativa), UdG (Universitat de Girona), R+D (Recerca i Desenvolupament).

Cal tenir molt present que, tal com apuntem al punt 1, avui les sigles no només es formen de noms propis, sinó que és habitual formar sigles de denominacions comunes. Per tant, no s'ha de caure en l'error de pensar que una sigla desenvolupada s'escriu sempre amb els noms i els adjectius que formen la denominació amb majúscula inicial. Exemples:

ATS (ajudant tècnic sanitari)
CAP (centre d'atenció primària)
DNI (document nacional d'identitat)
ERO (expedient de regulació d'ocupació)
FM (freqüència modulada)
IAE (impost sobre activitats econòmiques)
IPC (índex de preus al consum)
IRPF (impost sobre la renda de les persones físiques)
IVA (impost sobre el valor afegit)
NIF (número d'identificació fiscal)
PIB (producte interior brut)
TDT (televisió digital terrestre)

Des del punt de vista lexicològic i neològic, cal destacar que hi ha sigles que perden alguna de les seves característiques gràfiques convencionals i passen a comportar-se com a veritables unitats lèxiques incorporades i assimilades pels parlants de la llengua. Així, poden perdre les majúscules, seguir les normes d'accentuació de les paraules tradicionals, presentar flexió de nombre i formar fins i tot derivats. Exemples: radar, sida (derivat: sidós, -osa), les pimes.

• Als nostres mitjans de comunicació optem per marcar el plural de les sigles que designen realitats comptables afegint-hi una s minúscula:
  Exemple: CD
  Grafia i pronúncia del singular: CD  [seðé]
  Grafia i pronúncia del plural: CDs [seðés]
  Altres exemples: un DVD, dos DVDs, DVDs de regal; una ONG, dues ONGs, reunió d'ONGs; un PC, dos PCs, PCs d'oferta; un DNI, dos DNIs, falsificació de DNIs.  

  La s no anirà precedida d'apòstrof. No escriurem, doncs, CD's, DVD's, ONG's, PC's, DNI's, etc.

• Com a norma general, no doblarem les lletres de les sigles de denominacions amb enunciat plural. Així, per exemple, escriurem RH (no RRHH), per referir-nos a Recursos Humans, i RP (no RRPP), per a Relacions Públiques. Entre les excepcions, destaquen formes consolidades com ara CCOO (Comissions Obreres) i PPCC (Països Catalans).

El gènere d'una sigla coincideix amb el gènere de la paraula que constitueix el nucli semàntic de la seva denominació completa. Exemples:

l'IRA (gènere masculí: Exèrcit Republicà Irlandès)
la UGT (gènere femení: Unió General de Treballadors)

Com a norma general, cal pronunciar-les en català. Hi ha sigles que es pronuncien lletra per lletra (UGT, IRPF) i sigles (o acrònims) que es pronuncien com si fossin una sola paraula (OTAN, Incasòl), perquè la distribució de les inicials ho permet.

• Sigles pronunciades lletra per lletra
  • Cal pronunciar en català i amb claredat el nom de les lletres a l'hora de lletrejar sigles. Exemples: UGT (u-ge-te), IRPF (i-erra-pe-efa).
  • Es considera que l'accent principal d'aquest tipus de sigles es correspon amb l'accent de l'última lletra: UGT (u-ge-té), IRPF (i-erra-pe-éfa).
  • Les sigles de les cadenes nord-americanes i angleses també les pronunciarem a la catalana. Exemple: ABC, BBC, CNN, NBC.
• Sigles pronunciades com una paraula
  • Les vocals àtones de les sigles que es llegeixen com si fossin una paraula es poden neutralitzar o no. Passa el mateix amb els acrònims. Caldrà valorar en cada cas el grau d'arrelament a la parla comuna. Exemple: Renfe. També és lícit no fer la sonorització de la essa intervocàlica: Cesid, ESO, etc.
• Sigles que no solen dir-se
  • Hi ha sigles que s'escriuen, però que no solen dir-se. L'expressió a què corresponen és preferible dir-la sencera. És el cas, per exemple, de la sigla ERC, que es llegeix Esquerra Republicana de Catalunya (o simplement Esquerra Republicana / Esquerra).
  Més informació: llibre d'estil de la ccma.

• Els articles el i la i la preposició de s'apostrofen davant les sigles començades en vocal d'acord amb les normes generals.

  Exemples: l'ICE, l'ONU, l'UCE (la u és tònica), la UGT (la u és àtona), la UNESCO, d'UNESCO.

• En els casos de sigles començades en consonant i que es llegeixen lletra per lletra, també apostrofarem si el nom de la primera lletra comença en vocal.

  Exemples: l'FBI, l'NBA, d'NBA.

• Davant essa líquida, d'acord amb les normes generals, no apostrofem l'article la ni la preposició de: la SGAE.