Vés al contingut
Portada |  Mapa web 

ésAdir

Ets a : Inici » Model de llengua
28019 continguts | Actualització: 12-03-2010

Model de llengua

Document Actions
  1. Introducció
  2. Una llengua correcta
  3. Una llengua adequada
  4. Una llengua actual
  5. Una llengua comuna
  6. Una llengua amb varietat de registres
  7. Conclusió

  1. Introducció
    • Els nostres criteris lingüístics s'han anat perfilant i consolidant dia a dia, des de les primeres emissions de Catalunya Ràdio i TV3 (1983). La tradició d'ús públic de la llengua vigent fins llavors es basava sobretot en el català escrit, amb preferència per les solucions més literàries, i per tant s'allunyava clarament de la característica primera i essencial dels mitjans audiovisuals: l'oralitat.
    • Des del primer moment, tant a la ràdio com a la televisió vam apostar decididament per un model de llengua que assegurés al màxim una comunicació eficaç amb la nostra audiència. Teníem molt clar que calia optar per un català correcte i, alhora, clar, directe, àgil i genuí, amb preferència per les formes més naturals i espontànies de la llengua.
    • L'objectiu principal de l' és recollir i presentar de manera conjunta els criteris i orientacions d'ús que ens han permès consolidar al llarg dels anys aquest model de llengua. El continguts que aquí trobaràs, constantment actualitzats, no pretenen, en cap cas, imposar una manera de parlar única, sinó establir un marc flexible en què l'expressió lingüística sigui sempre la més adequada tenint en compte els diversos gèneres comunicatius amb què hem de treballar als nostres mitjans (informatius, magazins, humor, ficció, etc.).
  2. Una llengua correcta
    • El nostre model de llengua té sempre com a punt de referència la normativa lingüística vigent.
    • En un sentit estricte, el concepte normativa se sol restringir al que sanciona la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. En un sentit més ampli, s'hi solen incloure també els documents i les propostes terminològiques del Termcat i altres diccionaris de referència, com el del grup Enciclopèdia Catalana.
    • Però els mitjans de comunicació, per la funció social que han de complir, necessiten tenir molt en compte també les obres descriptives que es van publicant, centrades en els aspectes d'ús actual de la llengua, entre les quals destaquem: per als aspectes gramaticals, la "Gramàtica del català contemporani", dirigida per Joan Solà, i el llibre "Català col·loquial", de Lluís Payrató; i per als aspectes lèxics, el "Gran diccionari 62 de la llengua catalana", d'Edicions 62. Als apartats Bibliografia i Enllaços externs recollim una llarga llista d'altres estudis i obres de referència que considerem de consulta obligada.
  3. Una llengua adequada
    • No totes les paraules recollides al diccionari normatiu són aptes per als mitjans de comunicació, igual com passa amb totes les llengües. Una emissió que utilitzés habitualment totes les paraules i les construccions possibles del català (arcaismes, tecnicismes, dialectalismes, vulgarismes, etc.) seria tan inversemblant i inadequada que obligaria l'audiència a fer un esforç suplementari d'atenció i de comprensió. Una conversa informal en aquestes mateixes condicions seria impracticable.
    • Per això, dins l'apartat de l' dedicat al lèxic, acompanyem cada entrada d'unes orientacions d'ús i presentem una llista de termes que, tot i ser normativament correctes, desaconsellem als nostres mitjans, ja que es tracta de paraules i construccions arcaïtzants o excessivament literàries, que s'allunyen de les necessitats expressives de la majoria de la nostra programació. Són les entrades que van acompanyades de l'etiqueta "ús inadequat".
  4. Una llengua actual
    • De la mateixa manera, el fet que una paraula encara no surti al diccionari normatiu no vol dir automàticament que no la puguem fer servir mai a la nostra programació. Qualsevol llengua experimenta canvis al llarg de la seva evolució històrica, de manera que el conjunt de preferències lingüístiques i hàbits expressius dels parlants va variant i adaptant-se als nous temps.
    • Els mitjans de comunicació reflecteixen els usos lingüístics habituals de la societat actual i, per tant, sovint han de fer servir neologismes, col·loquialismes, paraules d'argot, etc. La creació de recursos lingüístics nous respon sempre a les noves necessitats socials i és el símptoma inequívoc de la vitalitat d'una llengua. Alguns d'aquests usos reflectits als mitjans de comunicació acabaran entrant algun dia, a mitjà o llarg termini, al diccionari general, com a formes ja consolidades; d'altres no hi arribaran mai, com passa amb totes les llengües.
    • A partir del punt anterior, d'una banda l' informa els seus usuaris, amb l'etiqueta "ús no recollit al DIEC", d'aquells usos lèxics que no trobarà al diccionari normatiu i que considerem admissibles als nostres mitjans.
    • D'altra banda, sota l'etiqueta "ús recollit al DIEC" presentem la llista de termes admesos a l' i que, posteriorment, l'Institut d'Estudis Catalans ha acabat recollint a l'última edició del seu "Diccionari de la llengua catalana". Aquesta dada avala i reforça el nostre model de llengua, que d'aquesta manera també contribueix a l'ampliació del diccionari normatiu.
  5. Una llengua comuna
    • Els mitjans de comunicació social requereixen una llengua comuna a la majoria de parlants, neta de barbarismes gratuïts, dialectalismes d'àmbit massa reduït i arcaismes impropis de l'estil oral. Aquesta llengua comuna, que anomenem estàndard, és la versió més neutra i més corrent de la llengua, i la que la comunitat lingüística en conjunt identifica més fàcilment. L'estàndard és la base del nostre model de llengua.
    • Seguint la "Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana", de l'Institut d'Estudis Catalans, els nostres mitjans de comunicació reflecteixen també els matisos i accents diferents amb què es manifesta la llengua, d'acord amb el lloc d'origen dels diversos locutors i presentadors. Així, l', en les entrades corresponents a paraules que poden presentar dubtes de pronúncia, ofereix una doble informació fonètica, distingint la variant oriental del català de l'occidental.
  6. Una llengua amb varietat de registres
    • Els gèneres dels mitjans de comunicació són molt variats: informatius (notícies, amb cròniques de corresponsals, talls de veu, vídeos...); magazins (entrevistes, amb tertúlies, debats, concursos...); transmissions en directe o en diferit (esports, concerts, debats parlamentaris...), i encara altres espais de molta divulgació: telenovel·les, comèdies de situació, programes d'humor, musicals, infantils...
    • Només estudiant a fons les característiques dels diversos gèneres comunicatius i sabent-hi adequar l'ús del llenguatge aconseguirem arribar amb èxit als diferents sectors de l'audiència. Així, per exemple, a l' presentem un capítol específic dedicat a la descripció de la llengua del doblatge.
    • De totes aquestes situacions diferents en què podem fer servir la llengua, en surten els registres, que poden ser múltiples, segons el tema de què es tracti, el canal, el propòsit de la comunicació i el seu grau de formalitat.
      • No és el mateix parlar de medicina que de futbol: el tema, en aquest cas, exigeix una terminologia i unes expressions diferenciades.
      • No és el mateix escriure una crònica d'un partit de bàsquet per a un diari que fer-ne una transmissió radiofònica. També és diferent l'ús de la llengua per narrar un partit televisat, on l'espectador veu el joc al mateix temps que el locutor, que per explicar-ho en una notícia de pàgina web. Les diferències entre els canals de la comunicació són prou clares.
      • No és el mateix redactar un text publicitari que les notícies d'un informatiu: el propòsit de la comunicació comporta una adequació lingüística específica per a cada cas.
      • I no és el mateix el grau de formalitat que sol presentar un programa documental que el que presenta un magazín: el primer no sol admetre expressions massa col·loquials, mentre que en el segon poden ser del tot adequades.
    • Dins la varietat estàndard o comuna, doncs, el nostre model de llengua opta, òbviament, pels registres orals, i en general exclou tant el que no forma part de la varietat estàndard com el que pertany preferentment als registres escrits d'aquesta varietat estàndard. I cada programa, segons el tema, el propòsit i el grau de formalitat, adoptarà el registre oral més adequat.
    • Conclusió
      • Tots els components que aquí hem enumerat dibuixen un model de llengua que assegura un català funcional i comunicatiu, apte per resoldre amb èxit les diverses necessitats expressives de la nostra programació.
    mapa web
        informació