1. Com a norma general, les paraules compostes i prefixades mantenen en la pronúncia els dos accents originals, tot i que en el conjunt de la paraula el segon és el principal.
L'accent secundari implica no fer reducció vocàlica en [ə] o [u] (en les varietats en què és general).
Exemples: benestar, Font-romeu, portaveu.
2. Tot i això, com més habitual és la paraula o com més es redueix la consciència o percepció que es tracta d'un compost, més fàcil és que els parlants puguin fer-hi reduccions vocàliques. Exemples: contradir, entrepà.
En canvi, altres paraules, com ara celobert, lloctinent o obrellaunes, es pronuncien sempre sense reducció.
3. En els topònims, el constituent mont es neutralitza en alguns casos i en d'altres no, d'acord amb l'ús.
4. En el cas dels compostos amb o en síl·laba àtona, segons el grau d'arrelament en la parla comuna pot ser que aquesta o no s'arribi a pronunciar u. Exemple: aerosol.
5. Recordem que la majoria de números són paraules compostes i, d'acord amb la norma general, hi mantenim la pronúncia dels dos accents originals. Exemples: tres-cents, set-cents.
Més informació: GIEC (5.2.1.3 i 12.3a).
Vocals àtones en català oriental
