Vocals tòniques

• a: acte, combat
• e oberta: terra, hivern
• e tancada: renda, bullent
• i: pic, difícil
• o oberta: això, troba, xoc
• o tancada: conclusió, soroll
• u: últim, abús

Les vocals tòniques poden no ser igualment obertes segons el dialecte: la e de perfecte és tancada en el central i oberta en l'occidental; la o de sol és oberta en central i tancada en gironí, etc. En tot cas, cadascú s'ha d'adaptar al sistema fonètic del seu estàndard.

Cal observar que l'accent gràfic, quan recau sobre una e o una o, se sol basar en la pronunciació del català central. Per aquesta raó, la tercera persona del present d'indicatiu del verb ser s'escriu és (amb e tancada) i fórmula s'escriu amb accent agut (amb o tancada), malgrat que en molts parlars septentrionals es pronuncien amb e i o obertes. I, al contrari, escrivim prudència (amb e oberta) mentre que en molts parlars sona amb e tancada. No cal dir que totes aquestes pronunciacions no reflectides per l'accent gràfic són també correctes.

Ampliació: Vocalisme tònic occidental.

Cal tenir en compte els accents diacrítics, que marquen la distinció entre dos significats diferents: dóna/dona, ós/os; nét/net; bé/be, etc.

També cal fer atenció als noms de lloc marcats amb accent: Besòs, Òdena, Vandellòs; Gósol, Móra d'Ebre, Móra la Nova, Sóller, Dénia, la Sénia, Térmens...

I recordar-ne alguns altres que, tot i que no porten accent gràfic, tenen una pronunciació local i tradicional diferent de la que potser els donarien alguns parlants, i que generalment correspon a raons etimològiques: Berga i Matadepera, amb e tancada; Palafolls, amb o oberta.